La de músic és una carrera de fons.

Et lleves, et rentes, camines, badalles, sents l’olor del forn, escales, el tren amb complement directe de diari, novel•la, finestreta, badall o encreuats, més escales, cafès, bons dies, piular, menesters del dia a dia, dinar, companys, rialles, cafè, menesters de la tarda a tarda, plegues, bones tardes, piular, escales, tren amb complement directe de diari, novel•la, finestreta, badall o encreuats, més escales, camines, encàrrecs, arribes a casa.... agafes la guitarra i comença el teu dia.



La de músic és una carrera de fons i en molts casos, una doble vida continguda en les mateixes 24 hores.

No pretenc queixar-me, ni denunciar la situació de la cultura actual. Això ho farem plegats un altre dia.

Avui només m’agradaria alçar la veu per dir que continuaré somiant cada dia de la setmana, tal com resa l’última estrofa que he escrit que, tan de bo, espero tenir temps per incloure-la al nou disc.

“Passen les setmanes com qui canvia de canal,
només penses en correr un xic més que els del voltant...i ja esbufegues.

Cap necessitat que no puguis comprar,
I sembla quasi absurd, no sabem cosir un botó...recordo l’àvia.

Quan sortía al balcó i cridant a pulmó deia
“Nens, és hora de dinar!!”

Si el present es la clau que transforma el futur
vull cridar que tot està per fer”

Pere
...somriu!!

Premis voluntariat - AVAN

La plaça es mig buida, ha començat a ploure. La gent s’esmuny sota jaquetes i paraigües mentre es refugia als portals o a l’entrada dels cinemes. Entre tots, ens espolsem la pluja per ajudar a recollir el mercat solidari, els jocs i els diferents aparells de l’escenari.
S’acaba la Festa de l’Alzheimer i els seus actes just quan em tocava pujar a l’escenari i oferir 4 cançons per la causa.

Em trobo plegant veles i lamentant que acabi així. La pluja rega la ciutat només 10 minuts i en el seu camí, deixa la plaça gairebé deserta d’esperança i un escenari sense sentit.

10 minuts que no han de poder amb nosaltres....En un instant, tothom desplega cadires i seu davant l’escenari. Els actes s’han suspès però no cal cap programa per ser solidari. Els amics Oriol i Gerard, de “Els barris” s’ofereixen a acompanyar-me guitarres en mà, i asseguts a l’ampit dels plafons de fusta, comencem a cantar per l’Alzheimer.

Comença a congregar-se gent per continuar una festa, que és en realitat una reivindicació pels nostres iguals. Un concert improvisat que espanta els núvols i torna a donar vida a la plaça i, ho cregueu o no, fa sortir el sol.


Potser per casualitat o com a obsequi a la nostra empenta. Potser per ajudar als altres fent de voluntaris, vam trobar forces per superar les adversitats. Potser per coses com aquesta aprenem a gaudir d’un dia de sol tot i la pluja.


L’AVAN, l’associació d’amics de la neurologia, m’ha regalat moments inoblidables. No puc fer altre cosa que intentar tornar una part del que m’aporta col•laborar-hi i animar els altres a fer el mateix.

El projecte de l’associació “Gaudeix amb nosaltres” es finalista als Premis Voluntariat 2011 que atorga la Generalitat.

Si voleu col•laborar votant el seu projecte, ho podeu fer a Premis voluntariat

Només necessitareu un minut. Un gest que significarà un gran pas per l´AVAN i més d’un dia de sol per als seus usuaris.

Moltes gràcies en nom de l’AVAN.


Un tal Pere
...somriu!!

La cançó necessària

Semblen d’un altre món, notícies enrevessades que parlen de tasses, rendes i indicadors macro-econòmics que sembla no tinguin res a veure amb el nostre dia a dia. Que gairebé passen de llarg.

Que llestos són i quina sort tenir gent ben preparada al càrrec de les grans institucions. Mentrestant, les formigues anirem fent el nostre paper, que és treballar i esforçar-nos per que tot segueixi igual...

Semblen d’altres temps, noticies gairebé diàries que parlen de violència de gènere, corrupció i abusos que sembla que no tinguin res a veure amb el nostre món. Que gairebé passen de llarg.

Que llestos som i quina sort que ens passi de llarg la desgràcia. Mentrestant, a qui els hi toca el rebre ja faran el seu paper, que es reivindicar justícia i esforçar-se per a que tot canvií...

Cal obrir els ulls i fer quelcom per aquells que ens acompanyen en aquest camí. Sense pors ni dubtes, cal que cadascú aporti el millor de cada casa per fer del món, aquest espai que a vegades ens passa de llarg, un indret més viu, més real.

Cal una cançó. És necessària i per sort, existeix.

Crec que iniciatives com La cançó necessària, concert del passat dia 29 d’Octubre, són un bon exemple del que podem fer per millorar.

Pau Alabajos, Cesk Freixas, Meritxell Gené, Jordi Montañez, Josep Romeu i Andreu Valor van donar fe de què existeix un moviment que reivindica sense perdre el somriure. Amb cap altra bandera que la llibertat.

Ells i el Cicle de Cants i Autors organitzat pel Casal Popular L'Esquerda han recuperat, en paraules del propi Cesk “l’esperit crític, sent capaços de construir una nit solidària i combativa. Perquè, segurament, encara podem conquerir moltes més quotes de llibertat”


Des d’aquí, tal i com pot fer cadascú de nosaltres, em sumo a la cançó necessària per fer del nostre temps, el temps en que vam canviar el món amb un somriure per bandera.


Tenim molta lluita per davant, però si tots hi cadascú de nosaltres hi aportem el que millor sabem fer, ho aconseguirem!

Un món millor es possible....que faràs tu per fer-lo realitat? Pots començar per somriure i després...



Un tal Pere
...somriu!!

De com fer un nou videoclip.

"Tanca els ulls, escolta la cançó i envia'm què veus" Així vam recollir les imatges que formen la partitura de l’últim videoclip. Buscant la participació per intentar lligar lletra i música amb la multiplicitat de significats possibles en forma d’imatge. Potser buscar quelcom original, bonic.


Per fer-ho, es va publicar un primer clip engrescant a la participació, a escoltar la música i veure-la en imatges.


La participació va resultar excel•lent, i el resultat final em dibuixa un somriure al rostre.

Un tal Pere i el tema “Que bonica estàs" han transformat una paret buida i, fins i tot, trista, en un mural ple de sensacions. Les sensacions de tots aquells que han participat.


Tal com diu la cançó el projecte per a fer el videoclip s'ha acabat però ens queda recordar aquest petit viatge amb un somriure, agraïts i satisfets per la feina ben feta.



Li he posat un llaç ben maco al videoclip i aviat l’enviaré als diferents mitjans. No sé si sabré fer-los veure el que ha passat mentre el creàvem, el que hi ha al darrere, però pensant-ho bé, suposo que és indiferent si se’n acaba fent ressò o no. El viatge a valgut la pena.


Gràcies a tots per participar i voler compartir. Per fer possible un altre capítol dels meus “Dies de sol”


Videoclip Un tal Pere - "Que bonica estàs"




Pere
...somriu!!

Sembrar, treballar i gaudir un nou videoclip

El pensament creatiu s’ocupa d’allò que pot ser, no del que és.

Fa aproximadament 5 mesos, tot fent l’arròs amb verdura saltejada al wok pel sopar, em vaig girar per observar el rellotge de la paret. El típic rellotge de dubtosa qualitat i plàstic importat. Solitari, el rellotge lluitava per ser regular al bell mig de la desèrtica paret. No recordo quina hora marcava, només que la paret em va resultar d’allò més insípida.

Una setmana més tard, la són ja guanyava la batalla a la meva lectura d’aleshores, en Vicenç Villatoro i el seu “Tenim un nom”. Desar el llibre, tancar el llum, respirar fons i....la paret. Li faltava alguna cosa a la paret; un quadre, un “vinil”, un mural...un mural.

Respirar fons, obrir el llum, cercar la llibreta i dibuixar per després descriure, fil per randa, el procés per omplir la paret i realitzar el nou videoclip.


Aquests darrers mesos han estat una experiència molt maca. Hem realitzat un mural i hem demanat la implicació de la gent per a completar-lo. Cadascú ha aportat una imatge del que sentia al escoltar la cançó, cadascú ha aportat la seva visió d’una mateixa cançó.

Personalment, la meva relació amb la paret ha fet un gir de 180º, és una gran paret. El rellotge ja no hi és i un dels meus somnis, gairebé literalment, s’hi ha plasmat.


El pensament creatiu s’ocupa d’allò que pot ser, no del que és. Gràcies a tots per ajudar-me a passar del que podia ser, al que ja és.

Dimarts 11 d’Octubre. 21:30h
Presentació videoclip “Que bonica estàs”
Concert Un tal Pere + convidats
Sawu Bar, Travessera de Gràcia 276, Barcelona.


Pere
...somriu!!

Podeu veure imatges del procés a: http://ca-es.facebook.com/untalperesomriu

De M.Martí i Pol a REM

Em declaro seguidor Miquel Martí i Pol i els REM. Un passat literari amb un futur que espero sobrevisqui als temps moderns i un comiat que atorga l’etiqueta de grup clàssic.


Juguem amb el temps de cara. Sobreviure a la modernitat i el pas del anys depèn de la qualitat de l’espectacle, dels valors que transmet una obra, i del públic, que tria allò que el fa gaudir més.

Masses vegades, com a espectadors, triem entre allò que tenim a l’abast de la mà. Sense parar-nos a pensar si val la pena, si hi ha res millor.

A les properes generacions els hi arribarà gairebé segur, algun gran èxit dels REM, potser a través del “grans èxits” que preparen per Novembre. No caldrà inculcar cap mena de tradició o estima pel grup per a que sigui descobert i admirat.

Només hi haurà un reducte d’intrèpids que s’apropin al mestre Martí i Pol. Allà, hi trobaran la bellesa dels seus versos, la paraula i un món sencer per descobrir. Aquests exploradors, em temo que seran una minoria....qui sap, potser depèn de nosaltres que siguin un bon grapat.

En tot cas, desitjo llarga vida a la memòria del mestre Miquel i a les composicions de REM. Al cap i a la fi, saber gaudir dels sabors i els colors que ens donen les dues propostes ens assegura un somriure quan ens topem amb una de les dues.

El que es perd

Fi de les tardes de braus a Barcelona. Una realitat avui, que per a molts és una victòria i per altres un “continuarà”.

Durant 27 anys he passejat per Barcelona sense intercanviar paraula amb algú relacionat amb el món taurí. No per esquivar o negar conversa als que defensen i gaudeixen aquesta mena d’art, si no, més aviat, per no haver-me creuat amb ningú d’aquest àmbit. L’interès del meu avi Manolo per aquest espectacle queda per a les anècdotes familiars. Ningú de la família s’ha vist atret d’alguna manera o altre per seguir amb la tradició, s’ha perdut. Avui ho ha fet oficialment.

Em pregunto quantes tradicions cauen subtilment en l’oblit, sense lleis que marquin un dia concret per la seva última funció, sense rebombori als mitjans, sense els algoritmes dels TT (trending tòpics de Twitter)...

L’esforç de molts per fer entendre el món a la seva manera no serà recordat mai. Es perdrà. Tal com, musicalment parlant, una infinitat de grups, cançons i músics, no arribarem a formar part de la cultura llegada a la següent generació, però hi som i hi serem igualment.

Hi ha milers de fets, tradicions, llengües i cançons que s’obliden. Ja siguin bones o dolentes. Per sort, no ens mou la lluita envers la tradició o la modernitat, si no gaudir del viatge fent allò que ens regira per dins, que ens dona força.

De concerts i promoció

Fa un parell de dies em va arribar una cadena d’aquelles de “enganxa-ho al teu mur si…”. La missiva en qüestió feia una queixa oberta a la situació dels músics i demés artistes que han d’actuar per amor a l’art per donar-se a conèixer, a canvi de promoció.

La cadena en qüestió va unir un munt de músics de la xarxa social davant de la situació plantejada: haver d’actuar gratuïtament i, a més, agrair tenir un espai on fer-ho.

Crec que la promoció és fa als mitjans de comunicació, amb idees innovadores o de la manera més efectiva, gràcies al boca orella.

Els concerts són una font de promoció molt important, el lloc on la gent et veu i valora directament. Però d’aquí a pretendre que un músic faci la seva feina a canvi d’aquesta promoció mentre qualsevol altre se’n beneficia econòmicament... és lleig.

Aquest últim any he realitzat més de 30 concerts. Locals petits, concerts benèfics, un menjador de Vallcarca, festivals... un mateix ja sap on demanar remuneració, on actuar solidàriament o a on rebaixar pretensions.

Suposo que el millor seria que tothom; músics, públic, locals i programadors, busquem un equilibri. Així tots hi guanyem però sobretot guanya la música.


Pere
...somriu!!

Tranquil·litat aparent

Tranquil·litat aparent. Els dies d’agost semblen més llargs.

Començo a maquinar el meu segon disc com a Un tal Pere; Els “detalls” de quin serà el lloc més adient per enregistrar-lo, quines cançons mostraran millor el meu moment actual, qui m’hi pot acompanyar, quins arranjaments, el directe...massa coses.

Surto a voltar per Terrassa, Vallparadís em convida a fer passes sense rumb i m’envolta amb colors vius. Arribo a la conclusió que el millor és deixar de banda dissenys, promocions i publicitats. Continuo caminant pel parc.

És 31 de Juliol i aprofitant l’últim raig de sol del mes (i potser l’únic) decideixo somriure, fer un disc que m’agradi, buscant l’essència de qui sóc; Un tal Pere. Les meves cançons, nues, sinceres, les que esdevindran les meves arrels.

La imatge que encapçala aquest blog, feta just després de la passejada, mostra un raig de sol que centra la seva atenció en el que realment importa: el que sento per la música.

La tranquil·litat deixa l’aparença i m’acompanya fins més enllà del parc. Respiro, tinc nova imatge per al projecte i el mateix desig dins del meu cap... fer cançons i compartir-les.

Com sempre, els dies d’agost són més llargs, començo a treballar per al nou disc. Busco el camí cap a un nou somriure.

Araós i la bona companyia

El proper dia 10 d’agost tindré el plaer de tornar a compartir escenari amb el company i poeta Pere Vilanova i per primer cop, actuar amb la Meritxell Gené al 1er cicle de cantautors de l’Alt Pirineu a Araós.



En el món dels cantautors, és habitual col·laborar entre companys/es durant els concerts. Permet acostar-se a un públic nou i alimentar-se mútuament. Considero aquesta pràctica gairebé imprescindible en la tasca de donar-se a conèixer.


M’agrada plantejar els concerts com una bona estona on compartir històries. On somriure recordant els bons moments i on s’intenti conversar d'allò que ens mou i ens motiva, el que impulsa la creativitat de cadascú.


Sona un punt difícil, oi? No sempre s’aconsegueix. Però estic segur que la nit del 10 d’agost serà un bon exemple del que us intento descriure gràcies a la companyia que tindré a sobre l’escenari.


Un tal Pere
...somriu!!

Dels dies de sol i el que vindrà

Aquests dies de Juliol sense sol comença l’aventura d’un nou disc, noves cançons, un nou horitzó i un nou blog…. Benvinguts a un espai on compartir opinió, on veure el caminar d’un tal Pere. Un músic. Un cantautor.

El primer disc ha superat les meves expectatives. El “Dies de sol” publicat fa més d’un any m’ha dut a nits memorables i concerts impossibles d’imaginar. Un cúmul de records i experiències que valoro per sobre de tot.

Però ara què? De que parlem? Algú coneix “La guia del cantautor”, on pugui consultar el següent pas?

No hi ha cap llibre titulat “De la inquietud als fets” o “Fes el teu primer concert” (en Google m’ho acaba de corroborar) ...has d’anar trampejant i preguntant, relacionant-te, per descobrir els secrets d’aquest món.

Una cosa es certa, les cançons, traspassen tota la faramalla, tots els entrebancs i tots i cadascun dels dies sense sol. Les cançons et defineixen.

Qui sóc? Un tal Pere, músic, cantautor, algú que somriu. Parlem?

Un tal Pere

...somriu!!