Arribem al teatre un cop finalitzada la funció. La majoria dels espectadors de la nit ja han marxat i sembla que tot hagi acabat per avui. Però entrem al Clavé de Tordera per participar del PostData i descobrim l’aparent tranquil·litat que dona una sala plena de coixins.
Gaudeixo d’un espectacle variat amb una temàtica comuna: pelis de zombies. Dos actors ens regalen l’entreteniment i presenten a la resta de participants. Sense saber com, juntament amb 4 espectadors més, em seleccionen per pujar a l’escenari i fer de zombie. Mentre alço els braços endavant, torço el cap i emeto uns gemecs estranys penso que el públic potser s’espanta quan em toqui a mi actuar….
Arriba el meu torn i em presento: Sóc Un tal Pere, em recordareu d’altres èxits com “Els zombies de Tordera” o “El zombie nº 4”, espero que continuem gaudint plegats d’aquesta nit de pollastres.
L’ambient es transforma. Estic convençut que l’acudit de presentació no ha fet gràcia però els coixins m’ajuden i el públic és relaxa. El silenci sembla contradictori en un espai on tant sols 5 minuts abans la meitat dels assistents hem perseguit l’altre meitat imaginant que eren pollastres.
Imagino que a vegades la vida ens proposa situacions aleatòries i de nosaltres depèn gaudir-ne.
Mesos mes tard, rebo per correu el videoclip de l’actuació i recordo, tranquil·litzant-me, que cap zombie, pollastre o espectador va prendre mal durant l’enregistrament del vídeo.
Un tal Pere - Que bonica esàs (directe, Tordera)
Acaba la nit després del festival de curts dedicat als morts vivents i amb el rei del pop posant-hi el toc final en forma de videoclip de monstres, quin altre final podia ser més adient?
Moltes gràcies pel record Tordera.
