El concert del canvi

Efectivament amics i amigues, fer de cantautor és suficient per l’ànima però no gaire rentable per la butxaca. La gran majoria de músics ens veiem obligats a emular al gran Batman i portar un doble vida.

Aquest divendres dia 5, a les 22h del vespre, celebraré “El concert del canvi” al Bar Sawu de Barcelona.

Serà un concert breu dedicat a la meva “altra feina”, que canvio aquesta mateixa setmana.

Així doncs, divendres celebro que el meu costat diürn, el de Bruce Wayne, canvia a millor.

Serà un plaer trobar-vos-hi i xerrar dels canvis vitals, el segon disc i allò que hem de fer per fer realitat els nostres somnis!!

...i recordeu, els petits canvis, son poderosos. (Capità Enciam)

Entrem a l'estudi

Demà diumenge comencem a enregistrar el nou disc!! Tinc tantes ganes que arribi demà al matí i ens posem a treballar!!!

Finalment seran 10 cançons les que composaran aquest nou somriure. En conjunt, el disc anima a buscar i fer allò que ens agrada, reivindicant el present amb un somriure... A vegades em costa definir-ho fins i tot a mi i em sona més complicat del que és.

Un bon resum, per exemple, seria: Fes allò que et fa somriure.

Començarem amb la bateria d'en Pep Rovira i després i posarem les guitarra i les veus. Després vindrà el temps dels arranjaments i les col·laboracions i un cop enllestit. Pensar com promocionar, vendre, compartir i fer sonar el resultat!! Cada pas és una aventura increïble!!

Però no em vull avançar, de moment, diumenge i dilluns toca gaudir del procés i d'aquesta nova oportunitat. Al cap i a la fi, servidor, estarà fent allò que li agrada.

A tot això, el disc és titula "Un nou somriure"....fàcil fàcil!!


(Avís important: aquell que escriu aquestes línies està temporalment afectat per l'eufòria d'entrar a l'estudi. Preguem dispensin el possible excés d'optimisme o edulcorant similar, ell creu que serà un "discassu" )

Un nou somriure pren forma

He renovat la imatge del bloc temporalment. Crec que s'adapta al moment de creativitat que m'ha portat a preparar el nou disc. Un bon marc per continuar explicant-vos com va el projecte. :)

En aquest sentit, m'alegra un munt anunciar que el proper dia 23 entrem a l'estudi per enregistrar les bateries. Fins aleshores els nervis els porto per dins, però no vull depositar grans expectatives en el resultat que obtindrem. Són 10 cançons senzilles, que m'agraden, vull gaudir amb el procés. Crec que això farà que sonin molt millor.

En Pep, afina les baquetes i es prepara per començar a donar forma al disc. Està tant nerviós com jo, però la il·lusió que hi posem segur que suma a favor nostre.

Tinc ganes de que pugueu escoltar les noves cançons i revisar les conegudes amb aquest nou format.

Després del "Dies de sol", que vaig publicar al 2010 i que m'ha acompanyat fins aquí, s'apropa "Un nou somriure". Una excusa perfecte per retrobar-nos als escenaris i compartir paraules, versos i allò que som.

Properes actuacions:

 - 20 de Setembre: Presentació del llibre "La metgessa de Barcelona" de David Martí, al Alfa en Viu. 21:30h

 - 30 de Setembre: Vermut musical a l'Ateneu Popular de Vallcarca, Bodega la Riera. 14h

Primer número de la revista Mil Veus

Fa dues setmanes es va publicar el primer número de la nova revista Mil Veus. No puc fer gaire més que recomanar-vos la seva lectura. Entre els seus continguts hi trobareu la il·lusió dels que es llencen a buscar els seus somnis i treballen per aconseguir-los. Molta sort amb el projecte Mil Veus!!

A més a més, a la secció musical de la revista hi podreu llegir EL MEU PRIMER ARTICLE.

Confesso que em sona molt bé això de poder dir que he publicat un article. Com a cantautor, continuar el meu aprenentatge com a comunicador amb aquesta mena d'oportunitats és tot un privilegi. Gràcies per la confiança depositada en les meves paraules, he procurat que estiguessin a l'alçada.

L'esperit de Mil Veus és l'esperit d'aquells que tenen quelcom dins seu i treballen per definir-ho i portar-ho a la realitat. Jo trio compartir el que sóc amb les cançons, vivint tal com m'agradaria que fos el món.

T'hi animes?

Somriure de vacances

Després d'uns dies caminant per Euskal Herria, de veure com surt el sol i com canvia el paisatge només amb la força de les passes que fem, us deixo un d'aquells moments del camí que et fan parar i simplement gaudir.

En una setmana reprenem l'activitat musical amb els assajos per al nou disc i una petita col·laboració al concert de Reclam (el dia 17 a la Plaça de la Vila, per la Festa Major de Gràcia).

Bons i feliços dies de sol a tots i totes!!  #somriurevacacional

...i ara què?

Cap concert a la vista. Un punt d’incertesa em recorre l’esquena.

Els dies 6 i 7 de Juliol va concloure el Cicle de la cançó necessària a Terrassa. Finalment vam tenir pocs espectadors, però això no va deslluir ni la finalitat ni el missatge. Cal una cançó, és necessària i per sort, existeix.

L’organització d’aquest esdeveniment m’ha fet aprendre moltes coses a marxes forçades així que només tinc paraules d’agraïment per tota aquesta experiència.

..i ara què?

Aprofito els dies per enllestir una nova cançó i seguir treballant en la producció del segon disc. Hi dedico molta energia i espero enllestir-lo per finals d’any...em sona molt llunyà això de finals d’any. M’he de relaxar i deixar fluir les cançons, sense expectatives de què esdevindran o a qui acompanyaran...centrar-me en intentar transmetre el millor possible el meu missatge.

Me’ls escolto i reflexiono sobre el meu moment actual....Cal que m’alliberi de recances i complexos i em llenci de totes totes a fer allò que m’agrada, el que em mou per dins. Fa temps que ho intento i encara més temps que ho predico. 

Ahir al vespre, durant el concert d’en Cesk Freixas, em vaig atansar a la meva parella i li vaig dir: és això amor, és això el que vull fer.

Gràcies a tots aquells que feu el que us demana l’ànima, el vostre exemple m’ajuda a escoltar-me i saber quin és el següent pas.

...i ara què? Ara és el moment d’un nou somriure.

D'avui, últim dia de la primavera.

Després de l’últim concert a Sant Andreu, el que feia 45, encaro l’últim dia de la primavera tal com marca l’estació. Amb molta activitat al meu voltant.

A l’estrena de l’últim vídeo, dedicat a la Vila de Gràcia, s’hi suma l’alegria de començar els assaigs per al nou disc. Aquest cop, però, amb la companyia d’en Pep Rovira, “LöPep”, que s’aventura a participar del nou disc a la bateria. Estic esperançat de cara a trobar el nou so d’Un tal Pere... :)

Els dies 6 i 7 de Juliol, seré a la Casa de la Música de Terrasa, com a organitzador del Cicle de la Cançó solidaria / necessària. Un repte que em permetrà compartir escenari amb els Sense Sal o repetir la experiència amb en Cesk Freixas tot ajudant als altres. Dues nits de concert solidàries per reivindicar la nostra cançó i que entre tots, podem fer qualsevol cosa realitat.

A hores d’ara encara hi ha temes d’organització que em neguitegen un xic, potser és la manca d’experiència i les ganes de que surti tot bé a parts iguals. Haig de creure que funcionarà, pel temps dedicat i perquè les dues entitats beneficiàries s’ho mereixen, ho necessiten.

                Hi podeu sumar amb un sol click, compartint el següent enllaç per fer-ne difusió.

                Així doncs, estreno vídeo, comencen els assaigs amb en Pep a la bateria i el Cicle de la Cançó és a tocar. Crec que si el meu voltant somriu i jo he de gaudir del moment tot pensant que, els somnis s’apropen quan els vas a buscar.


               Fins aviat primavera!!

Recuperant La Rambla

El Cafè de l’Òpera, una xocolateria situada just al davant del Liceu, veu com La Rambla varia els seus colors i quioscos mentre avança constantment cap a una modernitat indefinida. Hi fan un xocolata excel•lent.

El seu primer pis em desvela un petit secret que pretén captivar l’ambient dels dijous al vespre. En Sergio Dantí i el seu recull de cançons essencials catalanes desafien el ritme habitual de l’entorn i proposen tornar als orígens. Tornar a les cançons de l’àvia, al Rossinyol, tornar a baixar de la font del gat tot empaitant criades.
Els assistents al concert descobreixen part d’un poble, els seus orgulls i les seves festes. I canten...canten amb l’ajut del Sergio i jo miro, escolto i aprenc una mica més sobre com comunicar-me amb el públic.

Aquestes cançons i l’ambient que es crea fan del meu somriure quelcom que no puc esborrar en un parell de dies. Potser ve d’un lloc un xic profund, potser és el reflex de poder compartir les meves històries amb les que fa tants anys que ronden.


Al meu torn, tot flueix, fins i tot l’explicació de les cançons en el meu anglès sembla coherent….Combino cançons del “Dies de sol” amb novetats que passem una molt bona estona i és nota. Quina alegria haver estat convidat a participar d’aquesta nit! Li he de dir en Sergio que quan vulgui repetim!!

Acaba el concert i un dels assistents em fa descobrir que sóc tenor, una foto amb els artistes de la nit viatge camí de Michigan i deixo La Rambla enrera amb un somriure que te regust a gran vetllada i a xocolata. La Rambla ja és una mica més meva, més nostra.


Tinc la sensació que col•laborem a Recuperar la Rambla.

La Rambla, la nostra.

Ja s’aixeca el més gandul dels visitants i aquest carrer, que ha estat camí i terrat de gegants, agafa embranzida i color.
Desperta La Rambla d’un son massa curt i els últims borratxos esquiven veïns i recorden amants de carrer. Es preparen les terrasses mentre els carteristes fan cruixir els dits amb l’olor del mar i enfilen cap el centre, on hi volen coloms, que s'estranyen quan els autòctons reclamen l’indret com a propi.

Entre la multitud que mira façanes sona una música familiar que el mateix carrer reconeix. Els vianants la desconeixen, és en una llengua estranya. El gegant de la ciutat somriu i segueix un ritme esmolat pel temps amb els peus.

Barcelona, enlluernada per la modernitat, recupera el seu batec i els turistes escolten i celebren poder descobrir part de l’esperit del lloc que visiten. Part de la nostre història.

Un tal cantautor, es convidat per en Sergio Dantí a sumar-se a l'espectacle de les Cançons essencials Catalanes, i com si es tractes d’una reconquesta, procura sumar esforços a aquest batec ancestral i a les arrels del lloc que l’ha vist créixer.


Dijous, canto al Cafè de l’Òpera, al cor de La Rambla.

Un petit resum

El proper dia 30 farem concert al Bar Sawu amb en Jordi Montañez. Seguim trobant espais per reivindicar la tranquil·litat del que es cuina a foc lent...

Com que no fa 4 dies que voltem fent concerts i procurem donar a conèixer la nostra feina, sempre va bé trobar espais com la revista digital Shook Down, on agafen la informació del projecte i creen un petit resum del que és, ha estat i què vol ser d'aquí poc, Un tal Pere.

Al #Bandcamp de Shook Down trobareu un reportatge fet amb cura i que m'ha transmès molt bones sensacions.

Moltes gràcies per l'article!!

Una de zombies

Arribem al teatre un cop finalitzada la funció. La majoria dels espectadors de la nit ja han marxat i sembla que tot hagi acabat per avui. Però entrem al Clavé de Tordera per participar del PostData i descobrim l’aparent tranquil·litat que dona una sala plena de coixins.


Gaudeixo d’un espectacle variat amb una temàtica comuna: pelis de zombies. Dos actors ens regalen l’entreteniment i presenten a la resta de participants. Sense saber com, juntament amb 4 espectadors més, em seleccionen per pujar a l’escenari i fer de zombie. Mentre alço els braços endavant, torço el cap i emeto uns gemecs estranys penso que el públic potser s’espanta quan em toqui a mi actuar….


Arriba el meu torn i em presento: Sóc Un tal Pere, em recordareu d’altres èxits com “Els zombies de Tordera” o “El zombie nº 4”, espero que continuem gaudint plegats d’aquesta nit de pollastres.


L’ambient es transforma. Estic convençut que l’acudit de presentació no ha fet gràcia però els coixins m’ajuden i el públic és relaxa. El silenci sembla contradictori en un espai on tant sols 5 minuts abans la meitat dels assistents hem perseguit l’altre meitat imaginant que eren pollastres.


Imagino que a vegades la vida ens proposa situacions aleatòries i de nosaltres depèn gaudir-ne.


Mesos mes tard, rebo per correu el videoclip de l’actuació i recordo, tranquil·litzant-me, que cap zombie, pollastre o espectador va prendre mal durant l’enregistrament del vídeo.


Un tal Pere - Que bonica esàs (directe, Tordera)


Acaba la nit després del festival de curts dedicat als morts vivents i amb el rei del pop posant-hi el toc final en forma de videoclip de monstres, quin altre final podia ser més adient?


Moltes gràcies pel record Tordera.

Contingut i continent

Comença el 2012 i se’m dibuixa un nou disc a l’horitzó proper. Penso quines cançons hi posaré, el títol, quantes hi poso, qui m’ajudarà a fer la portada, els arranjaments, d’on trec el temps per enregistrar-lo, com en faré al difusió o la distribució i si cal produir-lo en format físic o el digital ja està prou bé. Massa coses.

Crec que trio poder tocar l’intangible que suposa un disc i editar-lo en format físic. Observar el disseny, les lletres i les petites sorpreses que conté el llibret. Posar-hi poques cançons però que diguin allò que sento i vull compartir. Fer-ho tot més senzill ja que al cap i a la fi sóc músic, no un gestor/discogràfic/productor/distribuïdor.

Triomfar a les xarxes socials i aconseguir molta notorietat no ha de ser la finalitat d’oferir noves cançons. Si no poder compartir una visió pròpia del que ens envolta. Cal utilitzar les noves tecnologies per a donar a conèixer allò que fem, perquè tots i cadascú de nosaltres fa un munt de coses!! Però no podem ser esclaus del número de "m'agrada" que obtinguem.


El contacte amb el públic, donar en mà “Un nou somriure” (títol del nou disc) i observar com l’ambient d’un concert varia en funció de quina cançó està sonant. Em quedo amb això. Les cançons, si narren històries que valen la pena, que fan pensar o provoquen un somriure, ja mirarem d’oferir-les en milers de formats diferents...o potser ni cal. Primer el contingut, després el continent.


Algú va dir allò de “video kill the radio star” i resulta que, per primer cop, els joves miren menys hores la televisió que els seus progenitors tot i tenir més temps lliure. Un exemple més que canviem a una velocitat fins ara inimaginable. Resulta que molts estem ocupats gestionant el nostre propi imperi digital.

Les noves tecnologies donen milers de avantatges als creadors, no en dubto. Però el món “offline” ens dona el tracte, el tacte i la interacció reals, on podem veure quin efecte fan les nostres cançons al rostre d’aquells que les escolten. Al moment, amb una interactivitat més alta que el propi Twitter.

El proper disc serà més proper a mi mateix que l'anterior, tindrà poques cançons i no sortirà anunciat a la televisió. Per gaudir-lo caldrà aturar-se un moment i escoltar, res més.