Els dies 6 i 7 de Juliol va concloure el Cicle
de la cançó necessària a Terrassa. Finalment vam tenir pocs espectadors, però
això no va deslluir ni la finalitat ni el missatge. Cal una cançó, és
necessària i per sort, existeix.
L’organització d’aquest esdeveniment m’ha fet
aprendre moltes coses a marxes forçades així que només tinc paraules
d’agraïment per tota aquesta experiència.
..i ara què?
Aprofito els dies per enllestir una nova cançó
i seguir treballant en la producció del segon disc. Hi dedico molta energia i
espero enllestir-lo per finals d’any...em sona molt llunyà això de finals
d’any. M’he de relaxar i deixar fluir les cançons, sense expectatives de què
esdevindran o a qui acompanyaran...centrar-me en intentar transmetre el millor
possible el meu missatge.
Me’ls escolto i reflexiono sobre el meu moment
actual....Cal que m’alliberi de recances i complexos i em llenci de totes totes
a fer allò que m’agrada, el que em mou per dins. Fa temps que ho intento i
encara més temps que ho predico.
Ahir al vespre, durant el concert d’en Cesk
Freixas, em vaig atansar a la meva parella i li vaig dir: és això amor, és això
el que vull fer.
Gràcies a tots aquells que feu el que us demana
l’ànima, el vostre exemple m’ajuda a escoltar-me i saber quin és el següent
pas.
...i ara què? Ara és el moment d’un nou somriure.
